Països Catalans i altres utopies

Vet aquí que hi havia una vegada, en un país no excessivament llunyà, un home valent i arriscat amb l’ambició d’aglutinar sota una mateixa bandera, frontera i himne aquells territoris que posseïen la seva llengua mare, per la qual sentia una devoció gairebé mística.

Així, decidí presentar-se democràticament i com Déu mana a unes eleccions, i davant l’exasperació d’uns, la sorpresa d’altres i l’alegria de la majoria, les guanyà. Al veure la impossibilitat de dur a terme el seu primerenc objectiu d’unificació –ja que els altres territoris no estaven gens per la feina-, decidit i trempat com era es proposà prendre’ls per les armes i netejar-los de la seva impuresa. El conflicte desencadenà la més cruenta i sanguinària guerra que el món occidental visqué mai. I tot per les idees nacionalsocialistes unificadores d’Adolf Hitler.

Paral·lelisme polèmic, cert. Però no deixo de llegir i sentir als mitjans afins a les plataformes propaïsos catalans la paraula unificació. I aquesta paraula no existeix a territoris com a València o Mallorca, on el PP campa sense gairebé opositors. Prego que es deixin d’insultar i menysprear els procediments democràtics, que són la boca i la veu dels ciutadà, i que en aquest cas criden unànimement no sols en contra de la pretesa unificació, sinó fins i tot de l’independència del Principat –o he de recordar qui mana a la Generalitat?-.

Tindria sentit que España iniciés una lluita per annexionar de cop al Imperio les terres llatinoamericanes que varen independitzar-se ja fa anys? Clar, com comparteixen el mateix idioma i algun dia –què importa si fa una setmana o un piló d’anys endarrera- varen formar part de la gloriosa Corona de Castella...

Deixem de parlar com a regionalistes. Deixem d’emocionar-nos amb el virolai, la senyera o el Toro de Osborne. Totes aquestes coses són collonades; collonades nacionalistes i bel·ligerants –valgui la redundància-, ja siguin d'aquí o de l'altra banda de l'Ebre. Mirem al futur, un futur sense fronteres, sense extremismes i sense matrícules amb enganxines d’ases, de braus o del que sigui; perquè tot ve a ser la mateixa animalada.

RIP: Les Esquerres (21-2-1848/3-2-2007)

És arxi-coneguda per tota la gent que m’és pròxima la frase que, en la meva tendra infantesa, em digué el meu pare després que l’assaltés amb els meus incipients dubtes sobre el que la caixa tonta –que no ho era tant des de la meva innocent perspectiva- qualificava de derechas y izquierdas .

“Les esquerres, fill meu, amb els diners es preocupen de tu, de mi i de tothom...la gent de dretes, en canvi...la gent de dretes es preocupa només de sí mateixa”...Una frase banyada d’una demagògia i d’uns tòpics potser gairebé insultants; per mi, la millor distinció entre ambdues corrents que he sentit mai.

Ara, però, les coses són diferents. I ho són perquè sembla que aquest monstre conegut com a Capitalisme, temut per uns i venerat per d’altres, ha devorat sense contemplacions la línia quilomètrica que separava només uns metres de parquet parlamentari. I l’ha camuflada amb cotxes oficials, tratges de Toni Miró i ordenances de civisme, redactades de cap a peus per aquells que algun dia aixecaren el puny amb força escoltant La Internacional i que ara s'acontenten amb sostenir amb aquell mateix puny una rosa que sembla ja pansida.

Evidentment que no té solta ni volta utilitzar, en ple segle XXI, paraules com proletariat, patronal o societat de classes que quedaren obsoletes després de l’aparició a la tradició constitucional europea de l’anomenat Estat Social després de la II Guerra Mundial i amb la caiguda posterior del Mur de Berlín. Ara expressions com sostenibilitat, Estat del Benestar o polítiques socials són les sinònimes d’aquelles que utilitzaren Marx i Engels el 1848 –i consti que deixo de banda el bucolisme comunistrot-.

Potser sóc un pobre patètic que no hi entén de vicissituds polítiques. Potser allò que m’explicava el meu pare era només una llegenda més amb olor a peix fregit, que conformava l'atrezzo dels passeigs per la Villa Olímpica de molts diumenges al matí. Potser el que només importa és el “clin clin caixa” i les banderetes.

Tot i això, però, mai podré deixar de creure que mentre sobrevisqui com bonament pugui la consciència de la gent, del poble o de la societat, les esquerres perviuran –encara que sigui cremant gasolina dins d’un luxós Rover 75 amb l’escut de la Generalitat immaculat-. Perquè mai hem d'oblidar, ni de passada, que les esquerres es van crear perseguint un somni: ajudar a les persones. Així de simple. Així de cursi.

Hi ha somnis que, després de més d'un segle i mig i tot, val la pena seguir empaitant.